El Bloc de Lluís Mosella

            Mai no m’havia costat tant decidir el meu vot com ara. Porto setmanes debatent-me entre l’opció de votar Artur Mas o bé la d’apostar per Oriol Junqueras. Fins fa un parell de dies estava absolutament convençut que el meu dilema s’havia resolt: calia votar en Junqueras (tot i que mai no oblidaré el flac “favor” que Esquerra ens va fer a tots plegats el dia que va decidir endossar-nos el senador Montilla) i evitar una majoria absoluta de CiU, tot i comptant que els republicans serien un aliat altament fiable i fidel del President.

            Tanmateix, he canviat d’opinió i, en una tria amb només dues opcions, la giragonsa és de cent vuitanta graus. El reguitzell de calumnies provinents de l’espanyolisme contra Artur Mas són també atacs contra la figura del President de Catalunya i tenen, en conseqüència, una clara voluntat de debilitar-lo a l’hora de dur a terme el referèndum d’autodeterminació que ens promet. Davant d’aquesta agressió esperava veure una defensa contundent del President per part del candidat d’ERC. Contràriament, Junqueras mira cap a una altra banda, a veure si, de rebot, arreplega algun vot més.

            Ara toca prioritzar i tinc molt clar que la prioritat és que el President Mas tingui tota la força possible per entomar les envestides que li vindran tant de fora com de dins del seu propi partit. Als republicans, els hi desitjo un bon resultat, i m’agradaria que obtinguessin molts escons i que fossin la segona força del país. Però jo votaré Artur Mas.

Un cop ha acabat el debat de política general, s’inicia el camí –i, en conseqüència, la precampanya– de les eleccions del 25N. Tot fa pensar que seran unes eleccions molt transcendents i, fins i tot, podem imaginar (somiar, de moment) que seran les últimes eleccions autonòmiques. La pregunta que em faig és la següent: davant del repte de liderar el poble català cap a la seva plenitud nacional –que jo en dic independència–, ¿seria desitjable que CiU i, en conseqüència, el President Mas, obtinguessin majoria absoluta?

Per mi la resposta és ben simple: si ERC es capaç d’arribar a un acord de govern i, el més important, si pot votar a favor de l’aprovació dels pressupostos, aleshores la resposta és NO; la majoria absoluta no és gens desitjable. Ara bé, si per qualsevol raó els dos grans partits del catalanisme polític no se saben posar d’acord per garantir la governabilitat en uns moments tan crítics, la majoria absoluta és preferible malgrat que comporti un empobriment de l’activitat política al nostre país.

La meva preferència és sens dubte que el catalanisme polític vagi unit, independentment de si hi ha majoria absoluta o no. Si no és així, em temo que aquestes no seran les darreres eleccions autonòmiques que viurem. I seria una autèntica llàstima…

Preguntem-nos: és comprensible que un govern catalanista (fins i tot sobiranista) com el de Convergència i Unió vagi de bracet amb l’espanyolisme més ranci del Partit Popular? D’entrada, hauríem de pensar que no, però si ens parem a reflexionar aviat arribarem a una inquietant conclusió: tenim un govern segrestat! Fent ús del poder que atorga tenir les claus del calaix dels impostos, el govern espanyol escanya financerament la Generalitat i la manté en respiració assistida: “Si us porteu bé, demà podreu pagar les nòmines, sinó ja us podeu calçar!”, vindria a ser la síntesi dels missatges que arriben dels totpoderosos de Madrid.

Convergència i Unió es troba davant d’una dicotomia gravíssima –que no arriba a ser la “decisió de Sofia” però que s’hi apropa–. Sotmetre’s al domini espanyol i anar fent la viu-viu esperant temps millors o obrir la caixa dels trons i introduir la consecució de l’estat propi a l’agenda política del govern, aquesta és la qüestió. Tot i el clar perill que pressuposa a la supervivència de Catalunya (i que el propi president Pujol anuncia als quatre vents), el govern es decanta per la primera opció; la de fer bondat, fer els deures i posar l’altra galta. No és la meva opció, però tampoc no els puc jutjar ni condemnar. Al cap i a la fi ells defensen Catalunya a la seva manera. Crec que qui ha de fer un moviment audaç no és el govern, sinó la resta de partits catalans no estatals liderats per Esquerra Republicana de Catalunya. Toca ser generosos i fer costat al govern –per exemple, amb un vot afirmatiu als pressupostos d’enguany–, fins i tot si aquesta generositat es veu rebutjada. Un govern segrestat no pot expressar la seva veritable voluntat, així que són els altres qui li han de donar la mà sense esperar res a canvi: d’això se’n diu generositat. I sóc conscient que això és demanar molt als republicans, però hi ha marge de maniobra perquè les eleccions catalanes encara són prou lluny. A més, les grans recompenses neixen dels compromisos difícils. Ara és el moment òptim!

Cada cop que penso en la situació que viu la nostra Catalunya no puc deixar de veure els paral·lelismes amb la Catalunya dels anys trenta i se’m fan presents les paraules que Gaziel va escriure l’any 1936: Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és l’ÚNICA.

En una emotiva però simpàtica presentació d’Unes ales cap a on, la darrera novel·la de l’Anna Carreras, el sempre ocurrent Bernat Dedéu va dir que els llibres s’haurien d’amagar i d’estar envoltats de la mística d’allò prohibit. Afegia que un llibre ens hauria d’arribar a les mans per obra del destí i no pas perquè s’exhibeixi descaradament en prestatges i presentacions. Era com si estigués parlant de sexe, que, de tant assequible, acaba perdent la màgia. Subscric totalment l’opinió del filòsof.

Ara fa tres anys em va caure un llibre a les mans de forma totalment fortuïta i en el moment precís per incidir en la meva visió del món. Fins fa poc aquest fenomen havia estat únic, però un conjunt de coincidències (destí?) van propiciar que tingués al davant (després de pagar la minsa quantitat de 15€) la biografia Lluís Companys: la veritat no necessita màrtirs, escrita per Enric Vila. Feia temps que no llegia amb tant d’interès i d’avidesa. El llibre m’ha ajudat a entendre una part de la història de Catalunya que se’m presentava confusa. M’ha amplificat les ganes de seguir el fil del procés de reversió del meu dèficit en el coneixement de la història de Catalunya. M’ha donat noves referències. M’ha entristit, preocupat, emprenyat i, sobretot, m’ha alliberat. M’ha alliberat de la imatge infantil i idealitzada que tenia del president màrtir i m’ha ensenyat que una visió crítica dels nostres mites és la via òptima per avançar en la consciència de país. I no per això deixen de ser mites, ni per això deixem d’estimar-los.

Conscient que vaig tard (el llibre és de 2006) no vull deixar de recomanar-lo tot i animant a les catalanes i els catalans que, com jo, coixegin d’història de Catalunya, a interessar-se per la història del nostre país. No tinc cap dubte que ens cal estudiar, entendre i assimilar el nostre passat per poder avançar cap al nostre futur.

En el ple del Parlament, avui s’hi ha debatut el projecte de llei d’estabilitat pressupostària presentat pel Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. A la proposta s’hi han oposat Iniciativa, Ciudadanos i Solidaritat –amb mocions a la totalitat–, i Esquerra –amb una moció a la totalitat amb text alternatiu. A l’hora de defensar les seves mocions a la totalitat, els diputats Joan Boada, Jordi Cañas i Uriel Bertran han fet un immens exercici de demagògia superat, només, per la seva prepotència i les seves males maneres cap al Conseller. Sí que és cert que el Parlament és una àgora de debat i de legítima discrepància, però veient un comunista desenganyat, un masclet espanyolista del far-west i un pseudo-economista de saló donant lliçons de fireta a un economista de prestigi internacional hom se n’adona de la mediocritat d’una part de la nostra classe política. Diputats, si l’economia més bàsica se’ls fa difícil i ningú no els ha ensenyat a tenir una mínima elegància, la que es mereix el debat parlamentari, potser estarien més guapos calladets. Així no farien un ridícul tan espantós!

La impertinència dels esmentats diputats ha contrastat amb el to crític, educat i constructiu del diputat d’Esquerra, Sergi de los Ríos, qui defensa el seu text alternatiu. Mentre uns van a construir, d’altres s’entesten en destruir. El Conseller ha desaparegut abans d’hora i  no s’ha quedat a escoltar la resta d’intervencions. Entre elles, la de la diputada Senserrich, que avui s’ha estrenat al faristol amb una intervenció en la qual ha agraït només el suport d’uns quants.

Sovint em pregunto per què el Professor Mas-Colell ha acceptat de fer una feina tan desagraïda, ell que no en té cap necessitat. Coneixent-lo, només puc atribuir-ho a un fort compromís de país (i, a més, s’ho deu passar bé). Permeti’m un retret, Professor: a ningú no li agrada veure com es maltracten els seus referents, les persones que ens han inspirat, que ens han ajudat a créixer, que respectem, admirem i apreciem. Vostè sap que, per a mi i per a moltes altres persones, representa tot això. Aleshores ens entristim (i ens enfurismem) quan veiem com es posa a tir dels poca-soltes de la política.

El Club de Debat UPF/ESCI reprèn la seva activitat i inicia un nou curs. Per començar ha triat un plat fort, el Professor Albert Carreras, antic Degà de la Facultat d’Economia de la UPF i actual Secretari d’Economia i Finances. L’autoritat es troba amb un grup d’estudiants guerrers, disposats a fer-li preguntes compromeses. Ell, tanmateix, manté un to força institucional i sembla que va amb el fre de mà posat. No li retrec perquè és un símbol de coratge (o bé un reflex del seu compromís amb els estudiants) el fet d’anar a parlar d’economia i política en públic atès el seu càrrec d’alta responsabilitat al Govern de la Generalitat.

Carreras és un gran economista; té un coneixement profund de la matèria i se sap fer entendre. Ens aclareix molts conceptes, no tolera la demagògia i no fa volar coloms. És un home de principis sòlids que toca de peus a terra. Es nota que l’experiència de govern li ha donat una dosi extra de realisme. Li pregunto si enyora la vida acadèmica i, per sorpresa meva, em diu que no. Ara dorm menys, treballa el doble que abans i, encara més sorprenentment, em diu que està desestressat. Els problemes que s’han de resoldre i les decisions que s’han de prendre són tan urgents i transcendents que no hi ha temps per neguitejar-se. No ho dubto gens, perquè després del debat (ja de nit) tornava a la Conselleria a prosseguir la feina. Jo ja sabia que la Conselleria d’Economia està en les millors mans possibles i me n’alegro de confirmar que així és. Al final d’una vetllada que se’m va fer curta pensava: “Tant de bo l’hagués tingut de professor”. No li puc fer cap retret: ara el tinc on jo i la resta de catalans més el necessitem! Definitivament, s’ha guanyat un lloc de privilegi dins la meva llista d’herois.